Llort és un dels autors amb més personalitat del gènere criminal en català, i Herències col·laterals, una novel·la intel·ligent, despietada i plena d’humor negre.
L'advocat Ernest Claramunt ha arribat a un acord amb la Francesca Puigmajor, una velleta de gairebé vuitanta anys: li pagarà una pensió vitalícia i, a canvi, el magnífic pis de l'Eixample on ella viu passarà a ser de la família Claramunt. Un cop ella mori. Una transacció aparentment molt rendible. Llàstima que la vida no acostumi a respondre amb generositat als plans que projectem, que les persones no siguem peces d'un trencaclosques que algú pot moure a conveniència i que el passat pugui retornar com una herència col·lateral. Per tot plegat, els Claramunt adopten una mena de mantra: "la vella ha de morir".
"Una clàusula del contracte estableix que passats sis mesos sense satisfer la pensió […] es perden tots els drets adquirits sobre el pis. Que poc que podia preveure l'Ernest que algun dia es podria fer efectiva. I no només perquè no s'imaginés que la senyora Francesca arribaria als cent cinc anys, cosa que passarà al setembre, sinó especialment perquè no hauria cregut mai que la seva família cauria en la penúria econòmica".